Història de l’electricitat

La història de l’electricitat es refereix a l’estudi i a l’ús humà de l’electricitat, al descobriment de les seves lleis com a fenomen físic i a la invenció d’artefactes per al seu ús pràctic. El fenomen en si, sense considerar la seva relació amb l’observador humà, no té història; i si se la considerés com a part de la història natural, en tindria tanta com el temps, l’espai, la matèria i l’energia. Com també es denomina electricitat la branca de la ciència que estudia el fenomen i la branca de la tecnologia que l’aplica, la història de l’electricitat és la branca de la història de la ciència i de la història de la tecnologia que s’encarrega de l’estudi de la seva aparició i evolució.

Un fragment d’ambre que Tales de Milet va poder utilitzar en la seva experimentació de l’efecte triboelèctric. El nom en grec d’aquest material (ελεκτρον, elektron) s’utilitzà per a anomenar el fenomen i la ciència que l’estudia, a partir del llibre De Magnete, Magneticisque Corporibus, et de Magno Magnete Tellure, de William Gilbert (1600)
Gravat mostrant la teoria del galvanisme segons els experiments de Luigi Galvani. De viribus electricitatis in motu musculari commentarius, 1792

Una de les seves fites inicials pot situar-se cap a la dècada del 600 aC, quan el filòsofgrecTales de Milet va observar que fregant una vara d’ambre amb una pell o amb llana, s’obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt de temps, podia arribar a causar l’aparició d’una espurna. A prop de l’antiga ciutat grega de Magnèsia es trobaven les denominades pedres de Magnèsia, que incloïen magnetita. Els antics grecs van observar que els trossos d’aquest material s’atreien entre si, i també atreien petits objectes de ferro. Les paraules magneto – equivalent al terme català imant– i magnetisme deriven d’aquest topònim.

L’electricitat evolucionà històricament des de la simple percepció del fenomen, al seu tractament científic, que no es faria sistemàtic fins al segle xviii. Es van registrar al llarg de l’edat antiga i la mitjana altres observacions aïllades i simples especulacions, així com intuïcions mèdiques (ús de peixos elèctrics en malalties com la gota i el mal de cap), referides per autors com Plini el Vell i Escriboni Llarg,[1] o objectes arqueològics d’interpretació discutible, com la bateria de Bagdad,[2] un objecte trobat a l’Iraq el 1938, datat al voltant del 250 aC, que s’assembla a una cel·la electroquímica. No s’han trobat documents que en demostrin la utilització, encara que hi ha altres descripcions anacròniques de dispositius elèctrics en murs egipcis i escrits antics.

Aquestes especulacions i registres fragmentaris són el tractament gairebé exclusiu (amb la notable excepció de l’ús del magnetisme per a la brúixola) que hi ha des de l’antiguitat fins a la Revolució científica del segle xvii; tot i que, encara llavors, passa a ser una mica més que un espectacle per a exhibir als salons. Les primeres aportacions que poden entendre’s com a aproximacions successives al fenomen elèctric foren realitzades per investigadors sistemàtics com William Gilbert, Otto von Guericke, Du Fay, Pieter van Musschenbroek (ampolla de Leiden) o William Watson. Les observacions sotmeses al mètode científic van començar a donar els seus fruits amb Luigi Galvani, Alessandro Volta, Charles-Augustin de Coulomb o Benjamin Franklin, prosseguides a començaments del segle xix per André-Marie Ampère, Michael Faraday o Georg Ohm. Els cognoms d’alguns d’aquests pioners van acabar donant nom a nombroses unitats utilitzades avui dia en la mesura de les diferents magnituds del fenomen. La comprensió final de l’electricitat es va aconseguir mitjançant la seva unificació amb el magnetisme en un únic fenomen electromagnètic descrit per les equacions de Maxwell (18611865).

El telègraf elèctric (Samuel Morse, 1833, precedit per Gauss i Weber, 1822) pot considerar-se com la primera gran aplicació en el camp de les telecomunicacions, però no serà en la primera revolució industrial, sinó a partir de l’últim quart del segle xix quan les aplicacions econòmiques de l’electricitat la convertiran en una de les forces motrius de la segona revolució industrial. Més que l’època de grans teòrics com Lord Kelvin, fou el moment dels enginyers, com Zénobe Gramme, Nikola Tesla, Frank Sprague, George Westinghouse, Ernst Werner von Siemens, Alexander Graham Bell i sobretot Thomas Alva Edison i la seva revolucionària manera d’entendre la relació entre la investigació cientificotècnica i el mercat capitalista. Els successius canvis de paradigma de la primera meitat del segle xx (relativista i quàntic) estudiaran la funció de l’electricitat en una nova dimensió: l’atòmica i la subatòmica.

Multiplicador de tensióCockcroftWalton utilitzat en un accelerador de partícules de 1937, que arribava a un milió de volts

L’electrificació no fou només un procés tècnic, sinó un veritable canvi social d’implicacions extraordinàries, començant per l’enllumenat i seguint per tota mena de processos industrials (motor elèctric, metal·lúrgia, refrigeració…) i de comunicacions (telefonia, ràdio). Lenin, durant la Revolució bolxevic, va definir el socialisme com la suma de l’electrificació i el poder dels soviets,[3] però va ser sobretot la societat de consum que va néixer als països capitalistes, la que va dependre en major mesura de la utilització domèstica de l’electricitat en els electrodomèstics i va ser en aquests països on la retroalimentació entre la ciència, la tecnologia i la societat va desenvolupar les complexes estructures que van permetre els actuals sistemes d’R+D i d’R+D+I, en què la iniciativa pública i privada s’interpenetren, i les figures individuals es difuminen en els equips d’investigació.

L’energia elèctrica és essencial per a la societat de la informació de la tercera revolució industrial que es ve produint des de la segona meitat del segle XX (transistor, televisió, computació, robòtica, Internet…). Únicament pot comparar-se-li en importància la motorització dependent del petroli (que també és àmpliament utilitzada, com els altres combustibles fòssils, en la generació d’electricitat). Ambdós processos van exigir quantitats cada vegada més grans d’energia, la qual cosa és en l’origen de la crisi energètica i mediambiental i de la recerca de noves fonts d’energia, la majoria amb immediata utilització elèctrica (energia nuclear i energies alternatives, donades les limitacions de la tradicional hidroelectricitat). Els problemes que té l’electricitat per al seu emmagatzemament i transport a llargues distàncies, i per a l’autonomia dels aparells mòbils, són reptes tècnics encara no resolts de manera prou eficaç.

L’impacte cultural del que Marshall McLuhan va denominar edat de l’electricitat, que seguiria a l’edat de la mecanització (per comparació a com l’Edat dels Metalls va seguir a l’Edat de Pedra), prové de l’altíssima velocitat de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon), que fa que es percebi de manera gairebé instantània. Aquest fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una seqüència. Es va imposar un canvi cultural que provenia de l’enfocament en “segments especialitzats d’atenció” (l’adopció d’una perspectiva particular) i la idea de la “consciència sensitiva instantània de la totalitat”, una atenció al “camp total”, un “sentit de l’estructura total”. Es va fer evident i prevalent el sentit de “forma i funció com una unitat”, una “idea integral de l’estructura i configuració”. Aquestes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipus d’àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per exemple, el cubisme). En l’àmbit de l’espacial i polític, “l’electricitat no centralitza, sinó que descentralitza… mentre que el ferrocarril requereix un espai polític uniforme, l’avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l’organització espacial”.[4]

. . . Història de l’electricitat . . .

William Gilbert

La Revolució científica que s’estava produint des de Copèrnic en l’astronomia i Galileu en la física no trobà aplicacions massa primerenques en el camp de l’electricitat, limitant-se a l’activitat dels pocs autors que tracten sobre aquesta en la recopilació baconiana de les dades experimentals, que fins aquell moment no arribaren a induir models explicatius.

Articles principals: De Magnete i William Gilbert

El científic anglès William Gilbert (1544-1603) publicà el seu llibre De Magnete, en què utilitzà la paraula llatina electricus, derivada del grec elektron, que significa ‘ambre’, per a descriure els fenòmens descoberts pels grecs.[5]

Otto von Guericke

Anteriorment, l’italià Gerolamo Cardanohavia ja havia diferenciat, potser per primer cop, entre les forces magnètiques i les elèctriques (De Subtilitate 1550). Gilbert establí les diferències entre ambdós fenòmens arran que la reina Elisabet I d’Anglaterra li ordenés estudiar els imants per millorar l’exactitud de les brúixoles utilitzades en la navegació, i aconseguí amb aquest treball la base principal per a la definició dels fonaments de l’electroestàtica i del magnetisme. Mitjançant les seves experiències, classificà els materials en anelèctrics (aïllants) i elèctrics (conductors) i ideà el primer electroscopi. Descobrí la imantació per influència, i observà que la imantació del ferro es perd quan s’escalfa fins a ferro roent. Estudià la inclinació d’una agulla magnètica i conclogué que la Terra es comporta com un gran imant. El gilbert és la unitat de mesura de la força magnetomotriu.[6]

. . . Història de l’electricitat . . .

This article is issued from web site Wikipedia. The original article may be a bit shortened or modified. Some links may have been modified. The text is licensed under “Creative Commons – Attribution – Sharealike” [1] and some of the text can also be licensed under the terms of the “GNU Free Documentation License” [2]. Additional terms may apply for the media files. By using this site, you agree to our Legal pages . Web links: [1] [2]

. . . Història de l’electricitat . . .

Previous post Hunting
Next post Ρόμπερτ Γκόνταρντ